Després de llegir el llibre “La nena del no a la guerra”, ens va semblar interessant preguntar als nostres avis el que ells havien viscut. Uns quants companys de classe van fer les entrevistes als seus avis i, quan s’ha pogut, als besavis. I amb això hem aconseguit apropar-nos-hi més, i, hem après moltes coses.
La primera presentació que vam veure va ser la del Gael, entrevistava la seva besàvia que té 97 anys. En el vídeo que ens va posar, la seva besàvia explicava que la guerra havia estat molt dura i que la volien enviar a Rússia, com a d’altres nens i nenes, però al veure la tristor dels nens, quan se separaven de les seves famílies, la seva mare va decidir no enviar-la. El Gael ens va dir que si l’haguessin enviat a Rússia, jo no existiria. I ens va semblar molt bonic!
La segona presentació va ser la de l’Anna. El seu avi ens va explicar que, per estar més segurs durant la guerra, la seva família va decidir marxar al poble de Alloza (Teruel). Una de les poques coses bones que va ressaltar el seu avi sobre la guerra és que vaig començar a apreciar més el que tenia. L’Anna ens va portar part d’un projectil de canó, que la seva besàvia havia aconseguit durant la guerra.
I l’última de les presentacions va ser la de la Valeria, la Lucía i Clara. Van fer un vídeo conjunt, on estaven enregistrats els testimonis de les àvies i avi. L’àvia de la Valeria és de Terol , l’avi de la Lucia de Badajoz i l’àvia de la Clara, de Barcelona. Ens va semblar molt interessant perquè explicaven coses des de tres punts de vista diferents. L’àvia de la Clara deia que no ens deixaven parlar català fora de casa i va ser molt impactant. L’avi de la Lucía explicava que quan no hi havia suficient menjar havien d’ anar a buscar herbes, que en condicions normals no es menjarien. L’avia de la Valeria va ressaltar que encara es poden trobar les llaunes de sardines de quan els soldats es van instal·lar al seu poble, també que es van trobar projectils llençats de l’època de la guerra que no van explotar a la guerra i que gràcies a que les van trobar no han explotat quan ella vivia allà.
Tots els entrevistats són avis i avies de alumnes de la nostre classe. En alguns casos hem necessitat l’ajut d’altres familiars a qui també estem agraïts. No sabem quan de temps més els tindrem entre nosaltres. Els volem agrair tot el que ens han ensenyat, no només ens han transmès experiències sinó que també ens han ensenyat el valor de la lluita per la vida.
Alumnes de 2n C
